Vall d’Hebron ha participat en un estudi que conclou que els pacients amb infart agut de miocardi que presenten cert grau de necrosi (mort del teixit) en els músculs papil·lars del ventricle esquerre detectat mitjançant ressonància magnètica cardíaca (RMC) tenen una major probabilitat de mort, aparició d’arrítmies i insuficiència cardíaca a llarg termini.

Els resultats d’aquest estudi, liderat pel Dr. Robin Nijveldt, de l’Hospital Universitari Radboud de Nimega (Països Baixos), s’han publicat recentment a JACC Cardiovascular Imaging. En ell han participat els doctors Vicent Bodí, cap de secció del Servei de Cardiologia de l’Hospital Clínic Universitari de València, coordinador del grup de Recerca Translacional en Cardiopatia Isquèmica d’INCLIVA i investigador del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa en Malalties Cardiovasculars (CIBERCV), de l’Institut de Salut Carlos III; José Gavara, del Centre de Biomaterials i Enginyeria Tissular de la Universitat Politècnica de València (UPV); i els doctors José Fernando Rodríguez-Palomares, de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona i CIBERCV, y José Ortiz, de l’Hospital Clínic de Barcelona.

La cardiopatia isquèmica engloba un conjunt de patologies caracteritzades per un aportament insuficient d’oxigen al cor en relació a la demanda. En concret, l’infart agut de miocardi consisteix en l’oclusió sobtada d’una artèria coronària, habitualment per un coàgul, i és una patologia amb elevada incidència en els països occidentals. Després d’un infart, entre un 15% i un 40% dels que el pateixen presenten algun grau de necrosi dels músculs papil·lars del ventricle esquerre del cor. A curt termini (1 any), el fet de presentar necrosi en aquesta zona s’ha associat amb un augment en l’aparició d’esdeveniments cardiovasculars adversos com la mort la insuficiència cardíaca. Tanmateix, no està clar si aquest efecte negatiu persisteix a més llarg termini i no s’han determinat els mecanismes que porten a aquestes taxes d’esdeveniments.

En el citat estudi multicèntric van participar 1.055 pacients amb un primer infart agut de miocardi provinents de l’Hospital Clínic Universitari de València i els Hospitals Clínic i Vall d’Hebron de Barcelona, a partir d’un registre col·laboratiu entre els tres hospitals des de fa més de 5 anys.

A aquests pacients se’ls va realitzar una ressonància magnètica cardíaca una setmana després de l’infart i es va realitzar un seguiment mitjà de la seva evolució clínica de 6,5 ± 4,4 anys.

L’ús de les imatges de ressonància magnètica, la tècnica d’elecció per valorar el dany cardíac després d’un infart, va ser decisiu per identificar i caracteritzar la magnitud del dany en els músculs papil·lars. En 351 pacients (33%) es va observar la presència de necrosi en el múscul papil·lar (que apareix com una zona de retenció de contrast en aquests músculs, en la zona d’inserció de la vàlvula mitral en les parets del ventricle esquerre). Els pacients en què es va detectar aquesta troballa van presentar una funció contràctil més deprimida i una major mida d’infart en el ventricle esquerre. Així mateix, l’existència de dany en el múscul papil·lar s’associava amb una major taxa de mortalitat cardiovascular i d’insuficiència cardíaca. De forma interessant, es va identificar una major incidència d’arítmies greus en els pacients en què es va detectar aquesta troballa.

Aquest projecte ha estat finançat gràcies a l’Institut de Salut Carlos III, a CIBERCV, als Fons de Desenvolupament Regional (FEDER) i a la Generalitat Valenciana en el marc d’un programa PROMETEO per a grups de recerca d’excel·lència de la Comunitat Valenciana.