"https://ics30anys30veus.wordpress.com/2015/02/19/tant-de-bo-la-musica-pogues-amansir-el-cancer/" Entrevista publicada en el blog '30 anys, 30 veus' del Instituto Catalán de la Salud (ICS):Per a Josep Roma, tant en la música com en la lluita contra el càncer, cal posar-hi passió. Tot i que la seva faceta de músic va quedar aparcada quan va arribar a la universitat per estudiar medicina, mai ha deixat de tocar. Es defensa a la perfecció amb diversos instruments: el saxo, el clarinet, la tenora i fins i tot el tible, un instrument tradicional semblant a l’oboè. Quan surt del laboratori, troba temps per participar en concerts solidaris i actuacions d’estils musicals tan variats com la cançó francesa o el rock i, també, per cercar la “genètica de les notes”. Voleu saber què significa aquesta denominació? I quan la va “explicar”? Continueu llegint!Lloc de treball. Laboratori de Recerca Traslacional del Càncer en la Infància, Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica, Vall d’Hebron Institut de Recerca, Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona.Tens molts estudis de música… És cosa de família o una iniciativa pròpia? Bé, vaig fer estudis de música des de molt aviat i, realment, m’interessava molt la música des de molt petit. Probablement hi va influir el fet que el meu pare fos músic, també. Recordo que va arribar a les meves mans un saxo de joguina i em vaig posar a tocar cançons de seguida, tot i que era un instrument de plàstic. Els meus pares van quedar-se una mica sorpresos del que podia treure d’aquell instrument tan rudimentari i va ser el que els va fer decidir a apuntar-me a estudiar música immediatament, tot i que encara era molt petit: devia tenir 6 o 7 anys.El teu currículum musical és tan important com el professional. Quines inquietuds mouen un músic a formar part de grups amb estils musicals tan variats com la música tradicional, el rock, la cançó francesa o, fins i tot, a arribar a acompanyar, en alguna ocasió, cantants de primera línia, com ara la Núria Feliu? No crec que el currículum musical sigui tan gran, no m’hi he pogut dedicar gaire. La música, com tot, demana molt de temps d’estudi i, a partir de cert nivell, és necessari dedicar-hi moltes hores al dia. Al principi, em vaig agafar la carrera de música molt seriosament i compaginava sense gaires problemes la música i els estudis, però quan vaig arribar a la universitat l’exigència en els dos casos ja era massa gran per seguir amb les dues coses al cent per cent. Cap als darrers anys de carrera, vaig anar relaxant el tema de la música per anar-me centrant, gradualment, més en la ciència. I sí, he anat fent una mica de tot dintre de la música, és un privilegi haver-ho pogut fer perquè realment he après de totes les experiències i m’ho he passat molt bé en tots els casos. Tinc la sort que tots els estils de música m’agraden. Sempre dic que, de fet, només n’hi ha dos, d’estils: la música bona i la dolenta.Has participat en un congrés de pediatria on has ajuntat les seves dues facetes en una xerrada musical: “La genètica de les notes”. Quin plantejament et feies i què buscaves despertar entre els assistents? Això pretenia ser una sorpresa i, de fet, ho va ser perquè molta gent no tenia ni idea que jo toqués cap instrument ni, molt menys, que ho anés a fer en aquell moment. A més, l’any anterior havia fet una xerrada científica en el mateix congrés o sigui que poca gent es pensava que hi anés a tocar i no a parlar. Em va acompanyar un guitarrista: vam tocar només tres cançons, però va tenir molt d’èxit i, fins i tot, vam haver de fer algun bis. Ah, i, per cert, després de “l’exposició” em van fer diverses preguntes com a un ponent més (com si realment fos una xerrada), que vaig respondre parlant, no tocant! Va ser molt divertit, realment!Gràcies a la música, participes en actes benèfics… Què seria de la investigació sense la iniciativa popular? Intento aportar modestament el meu “granet de sorra” sempre que m’ho demanen, ja sigui fent música o parlant sobre el tema de la nostra recerca. Realment, l’aportació de la societat a la recerca cada vegada és més important perquè, de mica en mica, la gent es va conscienciant que la recerca és important i que és l’única forma de fer avançar els tractaments, per tal de millorar les taxes de supervivència i reduir els efectes secundaris de les teràpies. Sense el suport d’iniciatives privades no podríem portar a terme una part important dels projectes que ara tenim en marxa, sens dubte. En aquest sentit, us asseguro que hi ha persones i associacions que estan portant a terme una tasca enorme, persones que, amb el seu treball voluntari, fan que ens puguem sentir orgullosos de la nostra societat.La música amanseix les feres… també ajuda en el procés de lluita contra el càncer en nens? Tant de bo la música pogués amansir el càncer! Però em temo que el càncer és massa complex i necessita eines més específiques i directes per combatre’l adequadament. Ara bé, la música té el màgic poder de despertar emocions, i les emocions positives són, sens dubte, bones quan algú pateix una malaltia.La teva especialitat és dura i imprescindible, a parts iguals? La música t’ajuda a afrontar la teva feina, dia a dia, amb aquesta malaltia tan cruel amb els infants? La música és màgia pura, neix absolutament lliure i dura només uns segons, l’agafes, i potser t’emociona, però un segon més tard ja ha marxat. Allò que sents en aquell moment determinat et pot servir per afrontar experiències dures (sens dubte), et pot fer emocionar, et pot animar, et pot relaxar… Tot depèn de tu i del moment concret, cada persona interioritza la música d’una forma particular i depèn de cadascú treure’n més o menys partit. Per a mi, la música no ha estat una vàlvula d’escapament per evadir-me o desconnectar temporalment de les preocupacions. La veig com una part més de la meva vida, de la qual gaudeixo tant com puc. De totes maneres, recomano a tothom que s’animi a no “veure els toros des de la barrera”: si escoltar música pot ser molt , gratificant, “fer-ne” és encara molt millor!Creus que convergeixen d’alguna manera la teva professió i la teva afició? Què tenen en comú la música i la investigació? Segur que hi podríem trobar moltes coses en comú, però jo destacaria que en tots dos casos cal posar-hi passió. No pots tocar una peça només perquè cal fer-ho i ja està, t’hi has d’entregar, donar tot el que tens a dins. Tocar no és només llegir una partitura, l’has d’interpretar, fer-te-la teva, donant-hi el teu toc personal. Només així pots aconseguir emocionar qui t’escolta, posar-li la pell de gallina. En la recerca passa el mateix, t’hi has d’entregar en cos i ànima i, sobretot, creure fins al final en allò que estàs fent. Ah, i en els dos casos la inspiració és fonamental. En la música és obvi que és així, però en la recerca també, perquè si no tens bones idees estàs perdut!