Un equip d'investigadors del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), dirigit per la Dra. María Vicario i el Dr. Javier Santos, ha descobert que els pacients amb síndrome de l'intestí irritable (SII) i diarrea tenen més activitat immunitària en el seu intestí prim que les persones sense aquesta malaltia. Els resultats de l'estudi s'han publicat recentment a la revista "http://gut.bmj.com/content/early/2014/09/10/gutjnl-2013-306236.abstract?sid=2ec33269-718a-4385-a186-72d300b8db98" Gut i s'acaben de destacar a "http://www.nature.com/nrgastro/journal/vaop/ncurrent/full/nrgastro.2014.169.html" Nature Reviews, Gastroenterology and Hepatology."Sorprenentment, hem detectat que els pacients amb aquesta malaltia tenen més cèl.lules productores d'anticossos en el seu jejú que les persones sanes", explica la Dra. Vicario. La majoria d'aquests anticossos són immunoglobulines del tipus lgG, que són més eficaces que altres tipus d'anticossos, i es produeixen quan algun antigen estimula les cèl.lules productores.Per detectar la presència dels anticossos a l'intestí, els investigadors van realitzar una anàlisi d'expressió de gens que va revelar alteracions a nivell molecular i cel.lular que no s'havien descrit abans i que estan assocades a la gravetat de simptomatologia. "Hem descobert que com més activades tenen els pacients les defenses del seu intestí, més símptomes pateixen", destaca la Dra. Vicario. Els principals símptomes de la SII són dolor o incomoditat en la part inferior de l'abdomen i modificacions en la forma o la freqüència de les deposicions.Actualment, el diagnòstic de la SII s'estableix únicament per criteris clínics i després de descartar que estiguin implicades altres malalties. No existeixen biomarcadors fiables i per això, el Dr. Santos insisteix que "els resultats d'aquest estudi obren la porta al disseny d'una prova que permeti diagnosticar la malaltia, a través de la detecció de l'activitat immunitària en l'intestí dels pacients". L'elevada activitat immunitària només es detecta en el jejú dels pacients, i no a la seva sang, de manera que es tracta d'un fenomen local que explica per què les anàlisis rutinàries dels pacients acostumen a sortir absolutament normals.