El guardonat amb el Premi Nobel de Medicina del 2005, el Professor Barry J. Marshall, és el responsable del canvi del paradigma en el tractament de les úlceres estomacals. Durant molts anys, la comunitat científica va associar aquesta malaltia amb factors com l’estrès, i ningú concebia que els bacteris poguessin sobreviure a l’estómac. El Prof. Marshall sí que ho va plantejar, però durant 10 anys va ser durament criticat. Al final però, va demostrar que un bacteri anomenat Helicobacter pylori era la causa de la majoria d’úlceres pèptiques i que per tant, amb un antibiòtic es podia curar la malaltia. El passat 19 d’octubre, Marshall va pronunciar la conferència inaugural de la "http://www.worldhealthsummit.org/" Cimera Mundial de la Salut 2014, on vam entrevistar-lo per conèixer la seva experiència com a investigador. Com se sentia durant aquells anys quan tothom li deia que no tenia raó? Frustrat, molest o més aviat tot el contrari?La meva resposta és que la ciència no és una democràcia. Si ets un bon científic i confies en les teves dades, no necessites preocupar-te quan tothom està en contra teu. Saps que al final, seràs el guanyador. I la solució més simple i rendible a qualsevol problema serà la que triomfi. Jo sabia que amb el temps tothom recomanaria prendre antibiòtics. En aquell temps, comptava amb el suport d’algun investigador principal o responsable directe?Vaig estar dos anys experimentant sense aconseguir descobrir res. Després d’aquest temps, ja no necessitava cap responsable perquè disposava dels meus fons provinents de l’organisme que concedeix les ajudes en recerca a Austràlia. El finançament per revisions és bo, però al principi, quan tens una idea divertida o una teoria estranya, no obtens cap bona revisió i per això és important comptar amb algun col·laborador o patrocinador. Llavors a partir del coneixement inicial que hagis obtingut i explicat, que en el meu cas ho vaig comunicar amb una petita publicació, pots aconseguir contactes que t’ajudaran a accedir a gent més sènior que et podrà guiar i aconsellar. Tot i això, no has de quedar-te amb tots els consells perquè normalment el que et recomanen és el que ja està escrit a les guies. Establir aquests contactes t’ajudarà a connectar-te amb bones xarxes. En el meu cas, vaig aconseguir suport nacional i internacional en el transcurs de dos anys de recerca.En el 1984 es va beure una gran quantitat d’ helicobacters. Què li va portar a fer-ho?Abans de tenir altres suports, ningú es creia que els bacteris poguessin causar res com el que jo suggeria. Hi havia una associació entre els bacteris i la gent amb úlceres. Però què venia primer? Era simplement una coincidència i una associació de qualsevol altre cosa, o una cosa podria causar-ne l’altre? Per esbrinar-ho, vaig intentar investigar-ho en models animals, però va ser impossible infectar-los d’ helicobacter perquè es tracta d’un bacteri humà. I si haguéssim decidit fer l’experiment en humans, hagués estat molt difícil demanar voluntaris perquè ningú sabia res sobre aquest bacteri. Ara en canvi, gairebé 30 anys després, sí que ho hem fet perquè tenim voluntaris i sabem que no els passarà res. La primera vegada però, ho has de fer tu mateix, és una tradició en medicina. Per això em vaig beure dues plaques de Petri amb el bacteri, i després de 10 dies em van fer una biòpsia que va demostrar que els bacteris van infectar el meu estómac, causant una inflamació. Ja sabíem per la literatura i per l’estudi de la histologia de les úlceres que la gent amb inflamació a l’estómac és més propensa a patir úlceres. Doncs amb aquell experiment vaig demostrar que la inflamació podia anar primer i predisposar la gent a patir úlceres. És una història maca, però ningú se la va creure durant 10 anys!Però li va explicar a la seva família o companys de feina que s’havia pres els bacteris?No li vaig explicar a ningú. Era molt tímid i estava molt avergonyit per aquesta qüestió. De fet, quan la vaig publicar, ho vaig fer en tercera persona. Cap dels meus millors amics va saber durant uns quants anys que el voluntari del meu estudi era jo realment, fins que al final ho van imaginar.Faria ara alguna cosa similar amb la crisi de l’ebola, per exemple?Crec que si fos un treballador sanitari que està en contacte amb pacients amb ebola estaria bastant feliç si pogués prendre una vacuna que, òbviament, seria molt difícil de provar perquè amb les precaucions que s’han de prendre és molt poc probable ser contagiat. Tot i això, a la Cimera Mundial de la Salut hem vist que 1 de cada 500 treballadors serà contagiat, encara que treballi amb diligència. Així doncs, per aquesta petita probabilitat, sí que estaria disposat a prendre una de les vacunes. Al seu discurs durant la cerimònia inaugural de la Cimera Mundial de la Salut va dir que els investigadors han de mostrar-se reticents amb l’actual sistema educatiu en medicina i ciències. Què faria per canviar aquest sistema?El govern australià té un nou sistema que connectarà la inversió en recerca mèdica amb el pressupost sanitari. Si et gastes un bilió de dòlars en el sistema sanitari, hauries d’invertir el mateix en recerca. D’altra manera estaràs contínuament gastant un bilió de dòlars extra cada any en donar tractaments a la gent, però no curant-la. Per això s’ha de dir: centrem-nos en intentar curar les malalties, especialment les més cares, dedicant la part proporcional directament a la recerca. Per últim, què diria als investigadors del Vall d’Hebron per animar-los a continuar amb les seves carreres?Crec que el sistema de salut ha de tenir suficient espai als hospitals per a ells. Els metges més inquiets dels hospitals no tenen prou amb atendre als pacients cada dia amb les mateixes coses. Aquests doctors haurien d’estar involucrats en la recerca clínica i tenir la connexió directa amb els laboratoris. Així també t’assegures que els investigadors bàsics tenen una mica d’experiència i informació directa de l’hospital. Es diu que els investigadors bàsics en ocasions no tenen clara la seva direcció perquè no veuen quin és el gran problema.Però en el nostre cas, tenim l’hospital molt a prop...Doncs heu de mantenir aquestes connexions i potser intentar equilibrar la despesa que es destina a la part mèdica i la que es destina als laboratoris. Els laboratoris s’han de proveir de personal, per tenir un nombre similar de metges i d’investigadors. També és molt important assegurar que les seves condicions són bones, sobretot pel que fa a la seguretat laboral. Ara mateix, a pràcticament tot el món, si ets investigador i no aconsegueixes finançament, no saps què faràs. Els investigadors tenen una família, una hipoteca, i no és normal que no sàpiguen si podran continuar treballant d’un any per l’altre.