Un estudi publicat a la revista PlosOne del grup de Patologia i Oncologia Molecular del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), dirigit per la Dra. Matilde Lleonart, ha revelat una funció essencial —i inesperada— per a la proteïna ribosòmica P1, en el "http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/24959908" desenvolupament embrionari del sistema nerviós.El projecte va començar fa uns 8 anys, quan l’equip dirigit per la Dra. Lleonart buscava identificar gens capaços d’induir la proliferació cel·lular. Un dels gens identificats va ser "http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19233166" la proteïna P1, l’expressió de la qual va resultar estar augmentada en diversos "http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/21040949" tumors humans.En aquest estudi, dut a terme en col·laboració amb un equip de l’Institut Leibniz de Jena, Alemanya, els investigadors van voler determinar la rellevància de la proteïna P1 in vivo. Dit d’una altra manera, veure què passa si aquesta proteïna està absent. Van trobar que els ratolins completament deficients per a la proteïna (amb els dos al·lels P1 desactivats) morien abans de néixer. Ratolins amb un sol al·lel desactivat podien sobreviure després de néixer, però presentaven molts defectes: mida reduïda, atròfia cerebral, bloqueig en la proliferació cel·lular i un augment de la mort cel·lular.El ribosoma és una maquinària cel·lular complexa on es formen les noves proteïnes. Per tant, defectes en una proteïna ribosòmica haurien de resultar en una síntesi de proteïnes disminuïda. Tanmateix, explica la Dra. Lleonart, “el més sorprenent va que ser que la síntesi proteica no es veia afectada”. De fet, es va observar un augment en proteïnes d’estrès cel·lular, que succeeix quan s’acumulen proteïnes mal plegades. “Això suggereix que la P1 té funcions extraribosòmiques com la d’assegurar el bon plegament de les proteïnes”, explica la Dra. Lleonart. Un altre resultat inesperat va ser que el defecte de P1 afecta particularment a les cèl·lules en divisió, segurament com a estratègia per a detectar situacions d’estrès i conservar la seva integritat com a cèl·lules precursores. “El paper de la proteïna pot dependre del teixit”, conclou la investigadora, “ja que la seva deficiència no afecta cèl·lules no embrionàries, com les de la melsa”.Els autors asseguren que aquests resultats poden ser rellevants clínicament i, actualment, l’equip de la Dra. Lleonart està buscant desactivar la proteïna en cèl·lules tumorals. És interessant notar que l’efecte antiproliferatiu d’algunes teràpies basades en hormones està associat a una disminució de P1, la qual cosa representa una diana potencial en els tractaments antitumorals.