La fibril·lació auricular és el tipus d’arrítmia més freqüent que augmenta el risc de patir un ictus i duplica la seva mortalitat. En un terç dels pacients, és asimptomàtica i, per tant, molt difícil de detectar. Des de fa anys, es coneix que prendre el pols arterial de manera periòdica pot ajudar al seu diagnòstic i afavorir l’inici precoç del tractament, però no existia evidència científica sobre el millor procediment per prendre aquesta mesura. Ara, un treball liderat pel grup de Malalties Cardiovasculars del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i el Servei de Cardiologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i portat a terme en Consultes Externes de Cardiologia de Centres d’Atenció Primària (CAP) de Barcelona, ha establert alguns dels paràmetres òptims per a la presa del pols a l’hora de detectar arrítmies i demostra la seva utilitat en grups determinats de pacients majors de 40 anys.

L’estudi, publicat a la revista PLOS One, ha estat portat a terme a les Consultes Externes de Cardiologia dels CAP d’Horta, Sant Andreu, Xafarines i Rio de Janeiro de Barcelona en col·laboració amb l’àrea de Malalties Cardiovasculars del CIBER (CIBERCV) i el Dr. Joaquim Radua de l’Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS). En ell, infermeres dels diferents CAP van prendre el pols a 5508 pacients majors de 40 anys que tenien visita a Cardiologia. A continuació, en la mateixa visita, es feia un electrocardiograma per comparar els resultats, ja que aquesta és la tècnica estàndard per detectar aquest tipus d’arrítmies.

Per prendre el pols als pacients, es van plantejar algunes diferències sobre com fer la mesura i com interpretar els resultats. “Volíem analitzar quines estratègies en l’exploració física permeten optimitzar la detecció de fibril·lacions auriculars, i també conèixer quins individus es poden beneficiar més d’aquesta mesura”, explica el Dr. Jordi Bañeras, metge adjunt del Servei de Cardiologia i investigador del grup de Malalties Cardiovasculars del VHIR.

Així, en alguns pacients es va fer la palpació a l’artèria radial dreta, en altres a l’artèria caròtida dreta, i en altres a les dues. Es va analitzar també si era millor fer una palpació durant 10 segons o durant el temps que la infermera considerava necessari. Així, es va veure que la millor capacitat de diagnòstic es donava quan es feia la palpació a l’artèria radial, independentment del temps.

Sobre els resultats obtinguts de la palpació, es va fer una classificació en quatre grups: pols regular, pols irregular, pols incert i casos en què la infermera no era capaç de detectar el pols. Fins ara, les guies de recomanacions consideraven que és necessari fer un electrocardiograma posterior de control a les persones amb pols irregular per confirmar si efectivament hi ha una arrítmia o no. “En canvi, els nostres resultats mostren que també és important incloure aquelles persones en què no es troba el pols o en què no està clara la seva regularitat, no només quan es detecta clarament que és irregular”, destaca el Dr. Bañeras. Els resultats no depenien, en canvi, de l’experiència de la infermera ni es relacionaven amb altres factors clínics, com l’edat o la presència d’altres problemes cardíacs.

Nou algoritme en funció de l’edat i alteracions cardíaques prèvies

L’estudi va tenir en compte també quins grups d’edat poden obtenir majors beneficis de la mesura del pols en la pràctica clínica habitual. En concret, es recomanaria prendre el pols en persones de 40 a 60 anys només quan existeixen alteracions cardíaques prèvies. En els casos entre 60 i 69 anys, es recomanaria fer-ho a tothom. En majors de 70, només en els casos en què no hi hagi insuficiència cardíaca prèviament diagnosticada. En aquest últim grup d’edat, si hi ha altres alteracions cardíaques, es recomana fer directament l’electrocardiograma.

Es va calcular que la sensibilitat global era del 79% i l’especificitat del 86%. “Considerem que és una bona tècnica per la rapidesa i els pocs costos associats a la mesura del pols, a més de ser una prova que no és invasiva. En menys d’un minut, podem saber si val la pena fer un electrocardiograma per saber si efectivament hi ha una arrítmia i això ajudaria a detectar un gran nombre de persones amb fibril·lació auricular i, per tant, en risc de patir un ictus”, afirma el Dr. Bañeras. La detecció precoç d’una arrítmia és clau per afavorir el seguiment adient del pacient i l’administració, segons criteris clínics, d’anticoagulants per evitar que es produeixi un ictus en el futur. Aquests valors no variaven en funció de les condicions de salut cardíaques, per tant, els resultats serien generalitzables a la població general, tot i que hauria de confirmar-se en un nou estudi en el futur.

Els investigadors també destaquen l’avantatge de la mesura del pols, que es portaria a terme a CAPs o hospitals, en comparació a dispositius tecnològics, com ara mòbils o rellotges intel·ligents. Aquest tipus de tecnologia pot donar informació errònia per artefactes, generar angoixa, són cars i per tant no tothom se’n pot beneficiar. Poden tenir implicacions legals, i, a més, la majoria de les plataformes mòbils no han estat avaluades per a la seva eficàcia i només una minoria té l'aprovació CE. Prendre el pols, en canvi, no necessita tecnologia i afavoreix prendre decisions i el seguiment de la persona en el mateix moment un cop detectada l’arrítmia.

Un de cada cinc ictus es relaciona amb la presència de fibril·lació auricular

L’ictus és la primera causa mèdica de discapacitat a Catalunya. Cada any, 13.000 persones pateixen un ictus al nostre territori i això provoca que el 45% dels afectats quedi amb discapacitat. De fet, és la primera causa de mort en dones i la tercera en homes.

En un de cada cinc casos d’ictus, aquest s’atribueix a la presència de fibril·lació auricular, un tipus d’arrítmia en què la contracció del cor no es fa correctament. Això pot afavorir la creació d’un coàgul que viatgi fins al cervell, on pot taponar una artèria, dificultar el pas de sang i produir la mort de cèl·lules cerebrals. És el que es coneix com a ictus isquèmic.

La fibril·lació auricular és poc freqüent a la població general (aproximadament un 2%), però augmenta amb l’edat fins el 10-17% en individus majors de 80 anys. Tot i que en moltes ocasions és asimptomàtica, la seva detecció precoç és clau, ja que el tractament anticoagulant preventiu pot reduir el risc d’ictus fins a un 60%.