La investigació ECMOVIBER, liderada pel grup de Shock, Disfunció Orgànica i Ressuscitació (SODIR) del Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR), ha analitzat un total de 338 pacients greus amb COVID-19 que van requerir oxigenació per membrana extracorpòria (ECMO) per resoldre la falta d'oxigen o hipòxia a conseqüència de la infecció durant el període entre l'1 de març a l'1 de desembre de 2020. En una primera anàlisi, els investigadors ja varen trobar variacions significatives a la mortalitat entre les diferents fases de la pandèmia, resultats publicats a la revista més important del pacient crític, Intensive Care Medicine Journal. En aquest segon subanàlisis, s’han identificat els factors associats amb una major mortalitat entre els pacients que necessiten canulació i inici de suport amb ECMO per COVID-19 greu. L’estudi, publicat a la revista de la Societat Europea de Respiratori, l’European Respiratory Journal, suposa un avenç rellevant en l'optimització de la indicació del suport i el maneig d'aquests pacients amb alt risc vital.

Els pacients que van participar en l'estudi tenien una edat mitjana superior als 53 anys i la majoria eren homes. Van necessitar ser canulats després d’una mitjana de cinc dies de necessitar ventilació mecànica (entre 3 i 9 dies), set dies després d'ingressar en l'UCI (entre 4 i 13 dies) i 17 després de la manifestació dels primers símptomes (entre 12 i 22). Més d'un 40% varen necessitar canulació a un centre sense capacitat ECMO i transport amb el suport extracorpori a l'ECMO Center referent. Després d'una mitjana de 17 dies de suport extracorpori i 51 dies d'ingrés hospitalari, un 48,9% van vida poder retornar a casa, un 48,9% va morir a l'hospital -156 pacients en cada cas- i set d'ells continuaven encara hospitalitzats després dels sis mesos de seguiment de l'estudi.

L'estudi ECMOVIBER conclou que com més dies passen entre l'aparició dels símptomes i l'establiment de l'ECMO, pitjor és el pronòstic per aquests pacients. Aquest marge de temps inclou el període amb tècniques d'oxigenació no invasives prèvies a la intubació. Altres factors que s'associen amb una major mortalitat són una cànula de drenatge poc grossa, una excessiva rigidesa pulmonar prèvia a l'ECMO i uns nivells baixos de pressió respiratòria positiva durant els primers dies de suport. L'estudi també recomana concentrar aquests pacients en centres amb un alt volum de pacients d'ECMO i, per tant, expertesa. I observa que, a l'hora de realitzar el cribratge dels pacients que més poden beneficiar-se de l'oxigenació extracorpòria, l'edat és un factor fonamental: per sobre dels 65 anys, la ràtio de mortalitat és quatre vegades superior.

“En un context d'incertesa com és una pandèmia, és crucial per tots aquells que fem servir ECMO tenir uns criteris clars tant pel que fa a la selecció dels pacients com al maneig de la tècnica i l'estudi ECMOVIBER està orientat a això”, destaca el Dr. Jordi Riera, director del Programa ECMO d'Adults de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron i investigador principal del grup de recerca en Shock, Disfunció Orgànica i Ressuscitació (SODIR) al Vall d'Hebron Institut de Recerca (VHIR). “Els resultats d'aquest projecte col·laboratiu, un dels més grans en la matèria en l'àmbit internacional, tenen un impacte major en els algoritmes de maneig d'aquests pacients infectats en una situació de vida o mort”, conclou.