Un estudi del Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya (Cemcat) ha analitzat el valor del neurofilament lleuger (NfL), un biomarcador de dany neuroaxonal que es pot mesurar a la sang, per millorar el seguiment de les persones amb esclerosi múltiple. Els resultats mostren que les persones en què els nivells de NfL no disminueixen durant el primer any després d’iniciar un tractament tenen un major risc de presentar activitat de la malaltia durant el segon any. Aquesta associació es manté independentment dels indicadors clínics i radiològics que s’utilitzen habitualment per monitoritzar la resposta al tractament.

El treball, publicat a la revista Neurology, suggereix que el seguiment de l’evolució del NfL pot aportar informació complementària a les eines de monitorització habituals, com l’avaluació clínica i la ressonància magnètica. En particular, pot ajudar a identificar activitat biològica de la malaltia en persones que aparentment es mantenen estables.

El neurofilament lleuger com a marcador de l’activitat de l’esclerosi múltiple

El neurofilament lleuger és una proteïna estructural que s’allibera a la sang quan es produeix dany a les neurones. En l’esclerosi múltiple, els seus nivells augmenten durant episodis d’inflamació i tendeixen a disminuir quan el tractament modificador de la malaltia és efectiu. Els nivells persistentment elevats també s’han relacionat amb una major activitat futura de la malaltia i amb l’acumulació de discapacitat.

Per interpretar aquests nivells de manera més precisa, l’estudi utilitza una puntuació estandarditzada o z-score, que té en compte factors com l’edat i l’índex de massa corporal. Això permet comparar els nivells de NfL amb els esperables en persones sanes de característiques similars i, sobretot, seguir-ne l’evolució al llarg del temps en una mateixa persona.

La manca de reducció del NfL s’associa amb més activitat de la malaltia

L’estudi ha analitzat persones amb esclerosi múltiple remitent, tractades amb diferents tipus de teràpies modificadores de la malaltia. Els investigadors van estudiar el canvi en el z-score del NfL durant el primer any de tractament i la seva relació amb l’activitat de la malaltia durant el segon any.

Els resultats mostren que les persones en què els nivells de NfL no es van reduir després d’un any de tractament presentaven aproximadament tres vegades més probabilitats de presentar activitat de la malaltia posteriorment. Aquesta associació va ser encara més marcada entre les persones que no havien rebut tractament prèviament.

Un dels resultats més rellevants es va observar en les persones que, després del primer any, complien els criteris de NEDA-3, és a dir, que no presentaven evidència de nous brots, progressió de la discapacitat ni activitat a la ressonància magnètica. En aquest grup, la manca de reducció del NfL també es va associar amb un major risc d’activitat de la malaltia durant el segon any.

“El seguiment del neurofilament ens aporta una dimensió addicional a la informació que obtenim amb l’avaluació clínica i la ressonància magnètica. En alguns pacients que aparentment es mantenen estables, una manca de reducció del NfL pot indicar que encara existeix activitat biològica de la malaltia. Això pot ajudar-nos a identificar de manera més precoç aquells pacients que requereixen una monitorització més estreta, integrant aquesta informació amb la resta de dades clíniques i radiològiques”, explica la Dra. Georgina Arrambide, neuròloga del Cemcat i investigadora principal del grup de Neuroimmunologia Clínica del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR).

Una informació complementària a la ressonància i l’avaluació clínica

Els investigadors també van analitzar si el canvi en els nivells de NfL podia aportar informació addicional als sistemes de puntuació que ja s’utilitzen per valorar la resposta al tractament, com les puntuacions de Rio, Rio modificada i MAGNIMS.

Els resultats indiquen que, fins i tot entre les persones amb una puntuació de Rio favorable, aquelles en què el NfL no disminuïa continuaven presentant un major risc d’activitat de la malaltia. Per tant, el seguiment del NfL podria contribuir a refinar la identificació de persones amb un risc més elevat, en lloc de substituir les eines de seguiment existents.

La ressonància magnètica continua sent imprescindible per valorar estructuralment l’activitat de l’esclerosi múltiple i no pot ser substituïda per un biomarcador sanguini. Tanmateix, els autors plantegen que un augment inesperat o una manca de reducció del NfL podria ajudar a identificar aquells pacients en què pot ser especialment útil realitzar una ressonància magnètica addicional.

Cap a un seguiment més personalitzat de la malaltia

Tot i els resultats, els autors assenyalen algunes limitacions. La capacitat del canvi en NfL per discriminar quins pacients desenvoluparan activitat posterior va ser moderada, amb una àrea sota la corba aproximadament de 0,63. A més, l’associació observada durant el segon any no es va mantenir per predir l’activitat durant el tercer any, fet que reforça la necessitat de realitzar mesures repetides al llarg del temps.

Per aquest motiu, el NfL no es planteja com un marcador que pugui utilitzar-se de manera aïllada per prendre decisions terapèutiques, sinó com una eina complementària a la informació clínica i radiològica. El seguiment longitudinal dels seus nivells podria contribuir a avançar cap a una monitorització més personalitzada de l’esclerosi múltiple, especialment en persones que aparentment es troben estables però poden mantenir activitat biològica de la malaltia.