Hipofam, l’associació per a la informació i la investigació de la hipomagnesèmia familiar, renova el seu compromís amb la recerca del grup de Fisiopatologia Renal del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), liderat per la Dra. Anna Meseguer, amb un nou donatiu de 19.000€. Aquests fons permeten la contractació de la investigadora predoctoral Julieta Torchia, que realitza la seva tesi doctoral en l’estudi de la hipomagnesèmia familiar amb hipercalciúria i nefrocalcinosi (HFHNC).

Tal com explica la Dra. Gema Ariceta, “la síndrome d’Hipomagnesèmia Familiar amb Hipercalciúria i Nefrocalcinosi és una malaltia renal minoritària d’herència autosòmica recessiva caracteritzada per la pèrdua de calci i magnesi a l’orina i el deteriorament de la funció renal. És causada per mutacions als gens que codifiquen per la Claudina-16 o la Claudina-19, proteïnes localitzades al ronyó i involucrades en la regulació de la permeabilitat iònica a les cèl·lules de la branca ascendent gruixuda de la nansa de Henle”.

El projecte que actualment es desenvolupa al grup de Fisiopatologia Renal se centra en entendre quins processos biològics estan alterats en aquesta malaltia i analitzar les diferències en la progressió de la patologia a fracàs renal entre els diferents pacients. La línia de recerca en HFHNC està dirigida per la Dra. Anna Meseguer i la Dra. Gema Ariceta, cap del Servei de Nefrologia Pediàtrica de l’Hospital Vall d’Hebron i investigadora del grup de Fisiopatologia Renal. També formen part de l’equip investigador la Dra. Cristina Martínez, el Dr. Gerard Cantero-Recasens i la Julieta Torchia. “El nostre objectiu principal”, continua la Dra. Ariceta, “és identificar biomarcadors de progressió de la malaltia per distingir els pacients amb més risc de desenvolupar malaltia renal crònica i, per tant, puguin arribar a requerir diàlisi o trasplantament, d’aquells que tindran millor evolució”.

Nous biomarcadors de progressió de la malaltia

Entre les possibles alteracions que podrien explicar aquesta progressió diferencial, el grup de Fisiopatologia renal s’ha centrat a estudiar afectacions al genoma (en anglès “WES”), els perfils de microARNs en vesícules extracel·lulars de l'orina (exosomes), i també el perfil de la microbiota.

Pel que fa a la identificació de possibles gens modificadors del fenotip, el grup ha obtingut candidats molt interessants que correlacionen amb la gravetat de la malaltia. Aquests resultats s’estan validant actualment mitjançant altres plataformes en la mateixa cohort de pacients. A més, s’ha ampliat aquesta cohort amb nous pacients de l’Estat espanyol que s’han incorporat a l’estudi. També s’han establert col·laboracions amb investigadors de França (Hospital Georges Pompidou) i Polònia (University Hospital Lublin) per incloure mostres de pacients d’altres països al projecte. Segons Julieta Torchia, “la confirmació d’aquests resultats permetrà la identificació des del moment del diagnòstic d’aquells pacients amb pitjor pronòstic, la qual cosa facilitarà una atenció més propera i personalitzada”.

En el curs de l’últim any també s’han identificat molècules de miRNA en els exosomes urinaris dels pacients que estan associades a diferents trets de la malaltia i poden explicar per què pacients amb la mateixa mutació evolucionen més ràpidament a malaltia renal crònica. Aquests miRNA s’estan estudiant en mostres de seguiment dels mateixos pacients per observar la seva correlació amb la progressió de la malaltia, així com en els nous pacients incorporats a l’estudi. Finalment, la informació generada mitjançant ambdues tècniques òmiques (genoma i microARN) s’ha analitzat mitjançant algoritmes d’intel·ligència artificial per poder identificar dianes i solucions terapèutiques per la malaltia.

És important remarcar que actualment s’ha iniciat una col·laboració amb investigadors del Leiden University Medical Center (Països Baixos) per desenvolupar dos models animals* genèticament modificats. Un model portador de la mutació pG20D en la Claudina 19, que és la més freqüent en la població espanyola; i un segon en què s’elimina el gen de la Claudina 19. “Aquests models animals seran de gran utilitat per aprofundir en els mecanismes de progressió de la HFHNC a malaltia renal crònica i per provar possibles estratègies terapèutiques, per una malaltia òrfena que no té tractament específic, excepte el de suport”, comenta la Dra. Meseguer.

També s’ha començat en l’últim any un estudi sobre el paper de la microbiota en la malaltia. “El rol de la microbiota en el curs d’aquesta patologia continua sent poc conegut”, explica la Dra. Cristina Martínez, investigadora Miguel Servet que col·labora en aquest projecte al grup de Fisiopatologia Renal del VHIR, “però la nostra hipòtesi és que alteracions en els bacteris productors d’àcids grassos de cadena curta podrien contribuir a la progressió de la malaltia donat el seu efecte protector a nivell renal”.

Hipofam i VHIR: una col·laboració des de fa nou anys

La col·laboració entre Hipofam i el VHIR es va començar a materialitzar el 2015, i des de llavors ja ha fet 12 donacions com aquesta fins a arribar a una xifra total de 184.000€. Tal com assegura el Dr. Gerard Cantero-Recasens, investigador principal del grup, “la implicació d’associacions de pacients com Hipofam és molt important per la continuïtat de moltes línies d’investigació, ja que ens permet contractar nous investigadors per portar a terme projectes de recerca i, de forma molt important, per poder continuar investigant en el camp de les malalties minoritàries”. A més, també s’han sumat al projecte aportacions de l’Associació per a la Informació i la Investigació de les Malalties Renals Genètiques (AIRG-E), de la Sociedad Española de Nefrologia (SENEFRO) i de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII).

Antonio Cabrera, president d’Hipofam explica que, quan van començar aquesta col·laboració amb el VHIR, no sabien com ho farien per aconseguir els fons que es necessitaven, però no van dubtar ni un moment en recolzar el projecte. “Ja ho farem com sigui”, van pensar llavors. “El nostre somni era que s’investigués la malaltia, però no sabien com i la Dra. Ariceta ens va proposar col·laborar en un projecte pel qual l’ISCIII els havia concedit fons, però calien més diners per les despeses de personal. Era una gran oportunitat”.

Van començar de zero, però ho van anar aconseguint i el projecte va anar sent una realitat dia a dia. Va haver-hi èpoques complicades, com durant la pandèmia quan no podien organitzar res per recaptar fons. Tot i això, ho van anar tirant endavant. “Ara, nou anys després, els investigadors han avançat molt, han obtingut diversos premis i reconeixements i hi ha un munt d’idees a sobre de la taula per continuar creixent les línies d’investigació. Sabem que encara queda molt, però mirem enrere i veiem tot el que s’ha fet, que també és molt i això ens ajuda a continuar endavant”, afirma Antonio Cabrera, qui assegura que només té una frase al cap: “anem pel bon camí i només és qüestió de temps, perseverança i una mica de sort”.

*Declaració Institucional sobre l’ús d’animals d’investigació